Oliver Klein, professor de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).
Punt de partida: Per tenir una imatge clara i nítida del Marroc, aquest és el país on encara passeja el Rei, on tothom
s’abalança sobre ell per besar-li la mà, sobretot les autoritats, al mateix temps el Marroc és el país on en els últims anys estan passant moltes coses, sobretot des de la pujada al tro del jove Mohammad VI fa dotze anys, a la
qual cosa hem d’analitzar si això es produeix en la direcció de reduir la seva
pobresa endèmica i facilitar una major democratització i modernització de les
seves infraestructures i finances públiques. Resumint: la imatge del Marroc
avui en dia és el contrast de la foto del monarca vestit a la forma tradicional
en el dia de la investidura del seu nou Parlament, al mateix temps que és el
somni fet de construir un tramvia lleuger que circula des de fa uns mesos entre
les ciutats de Rabat i Salé.
Context: Per entendre què representa el Marroc en el seu context
geopolític del Magrib, haurem d’observar com els mitjans de comunicació, els
mateixos que abans silenciaven, avui es refereixen als antics presidents
“amics” de Tunísia, Ben Ali, o d’Egipte, Mubarak, com “dèspota” i “sàtrapa”,
respectivament. En general, es pot veure per escrit, llegit i escoltat que els
propis marroquins, menyspreen ara als “dictadors” dels països germans àrabs i
musulmans, que ja existien i han oprimit als seus pobles des de fa dècades, als
quals avui sembla haver arribat la seva fi. Efectivament, el que s’ha dit seria
impensable fa només uns anys. Això i la valentia d’uns pocs, entre els quals la
premsa independent, al que cal sumar una monarquia amb un “nou concepte
d’autoritat”, que vol fugir del record dels temps de Hassan II, han fet
possible la presència de manifestacions de molts ciutadans en tot el territori
del Regne, amb una policia, llevat d’excepcions, complaent i relaxada, desviant
la mirada davant els successos. Aquests precisament no són més que nous àmbits
de participació i d’obertura política que no sabem exactament fins on ens poden
portar.
La via marroquina: El 1999 un “nou Rei”,
amb un “nou concepte de l’autoritat”, com dèiem abans, anunciava profundes
reformes econòmiques i socials. Molt ràpidament era capaç de posar-les en marxa
al mateix temps que començava a predicar una major democratització del sistema
polític imperant. El miratge de confiar sincerament en la capacitat de
transformació del “Rei dels Pobres”, contradictòriament un monarca jove i
modern al qual s’ha vist amb la jet set del sud de França i li agrada practicar
el jet ski al riu Bouregreg prop de la seva residència i del nou port que per
al mateix fi ha construït, pot convertir-se en alguna cosa vague i difusa pel
mateix reconeixement que potser la seva pròpia persona o figura no tingui la
suficient força o generi el suficient consens per anar més enllà, que seria segurament
el que la majoria del poble pla volgués. Així doncs el balanç dels canvis
empresos pot ser relatiu, confirmant la seva bona voluntat però també observant
la resistència d’una trajectòria de control social massa forta que sembla
imposar-se.
Citem doncs un exemple: amb una de les primeres mesures adoptades des de palau, la Moudawana, és a
dir el nou codi de la dona, es pot concloure que els canvis no han estat tant
en quantitat com en qualitat, el que segurament en un futur hi haurà
representat un primer caminar cap a la direcció positiva (encara que els índexs
amb què encara comptem ens assegurin que la diferència entre home i dona es
segueix mantenint). Un altre factor a tenir en compte: la crisi financera
internacional ha arribat més tard i ha estat més lleugera que al centre del món
capitalista encara que això no pugui evitar avui que l’economia del país
comenci a decréixer després de la consegüent reducció de la inversió estrangera
i l’entrada de divises dels autòctons residents a l’estranger. Marroc segueix
sent el país en el qual, al mateix temps que es construeix el tramway o el club
nàutic de l’Bouregreg, es promocionen la zona logística marítima de Tànger Med,
així com les inversions de parcs eòlics i autopistes, es poden arribar a
utilitzar els camions de les brigades municipals per a objectius de tarannà
privat previ suborn de cent dirhams o la invitació a esmorzar per als seus
responsables.
Les propostes en el terreny
econòmic hauran aturar-se de manera obligada en benefici de l’acceleració dels
conceptes a favor d’un canvi polític implícit. En una estratègia d’antelació
fins i tot anterior al desenvolupament ràpid dels esdeveniments al Nord
d’Àfrica del primer semestre del 2011, hi ha el “Partit del Rei”, anomenat
Partit de la Autenticitat i la Modernitat (PAM), una espècie d’UCD espanyola
creada per a l’ocasió, sota l’empara de qui realment decideix, els poders
fàctics del lloc, hauria de ser qui conduís el vaixell de la transició
democràtica al territori alauita.
Brou de cultiu: En qualsevol cas, parlant del
Marroc, tampoc es poden obviar o deixar d’analitzar els antecedents dels
atemptats terroristes contra la Casa d’Espanya a Casablanca i el Cafè Argana
situat a la plaça de Jemma Elfna de Marràqueix, al que l‘”autoritat “gairebé
sempre ha respost amb prou garanties i ha representat un autèntic fre davant el
risc de la islamització radical temuda per occident en la seva riba del sud.
Una cosa semblant passa amb la immigració il·legal procedent de les seves
costes.
Quant al canvi del qual tant parlem es comenten les possibles aliances entre
islamistes i partits radicals d’esquerra, titllats encara de “comunistes”, amb
les reivindicacions dels joves, fonamentalment universitaris del Moviment 20 M,
encara que realment no responguin a una mateixa lògica, tot i trobar-se en el
camí, cap dels tres grups. Tots són els “indignats” o “contestataris” davant la
situació de la cosa o causa marroquina, com “indignats” hi ha a Espanya, sota
el lema de Stephan Hessel, però cadascun aportaria solucions massa diferents
que fan molt difícil conformar una entesa prou vàlida. Els “comunistes” són
massa febles, els “joves”, tot i que han gaudit de les simpaties d’un espectre
ampli de la població que els reconeix la seva valentia en la iniciativa, en
qualsevol moment es poden desinflar, encara que tothom sap que els que porten
bastant temps preparant el seu terreny com per ser presos molt en compte són
els “islamistes”, tant els “moderats” del Partit Justícia i Desenvolupament
(PJD) que ja han entrat en el joc polític amb les pertinents restriccions
reals, com els “radicals”, il·legalitzats fins a la data per a la concurrència
electoral, encara que tolerats, de l’organització Justícia i Caritat. Ells són
els que realment mobilitzen a la població de base i els que poden afavorir un
tomb electoral, no desitjat pel poder oficialista, de presentar-se amb totes
les seves bases.
Qui s’atreviria anys enrere a promoure la ruptura del dejuni durant el mes
sagrat del Ramadà o seguir amb les protestes el mateix dia de la Celebració del
Tro? Jo estic convençut que llavors mai s’hagués mantingut una pancarta amb el
lema “A baix amb la dictadura” més de mig minut a qualsevol zona urbana, el que
en aquests dies està passant. Certes coses, que mai abans s’havien tocat, es
discuteixen ara en els cafès i als carrers en diferents models d’intensitat
contrastats. Arribarà quan algú deixi de besar la mà al Rei? Es presentarà en
una futures eleccions “democràtiques” un front ampli islamista de forma
cohesionada i organitzada? ¿Quina serà la decisió última del Rei sobre això?
Com reaccionaran els que es beneficien de la perpetuació del règim?
Cronologia: El venedor ambulant tunisià
Buazizi s’immolava davant d’una comissaria de la gendarmeria el passat 14 de
gener. Tunísia s’alçava, i el seguien Egipte, Líbia, Síria, Iemen, Bahrain …
amb moviments amplis de protesta igualment a Algèria, Jordània i Aràbia
Saudita. Què passava mentrestant al Marroc? Joves, que des de feia anys
protestaven mitjançant les noves tecnologies, s’organitzen i són capaços d’organitzar
el Moviment 20 F, nom causa de la seva primera exhibició de força a les grans
ciutats del país el passat 20 de febrer. Des del Nord sempre rondinaire, fins
Marrakesh, passant per les capitals Rabat i Casablanca les protestes per una
“democràcia autèntica” i “contra la corrupció i la injustícia” se succeeixen
durant unes setmanes, sent les activitats violentes d’Al Hoceima i alguns
successos en la capital econòmica, Casablanca, els actes més destacables.
Davant la pressió dels
esdeveniments àrabs i del 20 M, Mohammed VI, també conegut com M6, anuncia una
reforma constitucional profunda en un discurs televisat només al cap d’uns pocs
dies del que va passar en l’epicentre de les protestes, és a dir el 9 de Març.
S’inicia un procés tutelat d’aparent transformació que acabarà arribant
mitjançant una carta atorgada que es publicita amb una extrema velocitat.
El 17 de juny es dóna a conèixer
aquesta proposta de reforma constitucional, realitzada per la Comissió Menouni,
que es passarà a votar per referèndum i quedarà aprovada el dia 1 de juliol. És
evident la por a retardar més decisions que poden ser encara acceptables. Val
més doncs cedir a temps i aparentar. El dia 30 de juliol, en un altre discurs
televisat, el Rei anuncia la celebració d’Eleccions anticipades que segurament
es concretaran en el mes d’octubre.
Entre els continguts més destacats que aporta la nova reforma cal assenyalar el
pas d’una monarquia executiva a una monarquia representativa i constitucional,
el que vol dir que el Rei acceptarà la conformació de governs i assemblees
legislatives directament elegides pels seus conciutadans. També s’obre la porta
a una futura organització territorial que tendeixi més espai per facilitar una
sortida al conflicte sahrauí o berber. En definitiva es toca alguna cosa
profund del sistema instal·lat des de la independència com és que el “Príncep
dels Creients” abandoni les seves prerrogatives més religioses per
concentrar-se en regnar sobre el terrenal, la qual cosa vol dir no governar
tant i deixar que ho facin els elegits, qui sap si el PA del seu amic
d’infància escolar Fouad Al Himma.
Conclusions:
Segons el meu criteri res sembla que hagi de canviar essencialment al
Marroc. Potser el títol més adequat de l’aixecament marroquí sigui el de
“Revolució Tranquil·la”, el que hagi de servir per canviar algunes de les
persones (o els partits polítics) que fins ara han dominat, però per res atacar
el sistema en la seva màxima substància (el grup de cognoms familiars i
servituds militars, econòmiques i polítiques que obtenen els seus privilegis al
costat del Majzén real). Els especialistes coincideixen en el fet que si una
revolució acaba sent massa tranquil·la acadèmicament no s’hauria de poder
qualificar-se com a tal.
Personalment m’inclino per apostar per un “continuisme en el canvi” que té
certes incerteses i riscos expressats per les pors d’una mateixa població
marroquina expectant dels diaris, el facebook i Al jazzera. El continuisme en
el canvi no és, ni molt menys, alguna cosa dolenta en si mateixa, ni jo mateix
pretenc criticar, en tot cas hi ha des de la meva anàlisi masses incògnites en
el procés que pugui portar cap als bons resultats, en benefici de la majoria de
la població em refereixo.
Sens dubte, convinc que sembla que no es poden dur a terme reformes més
profundes que condueixin a un canvi més radical de paradigma sense unes
decisions que posin en crisi el sistema real de privilegis concentrats en mans
d’uns pocs.
Mentre el meu germà Mohammed segueixi rebent els missatges de la famosa cadena
qatariana al seu telèfon mòbil anunciant les novetats dels fronts de Sirte, a
Líbia, o d’Homs, a Síria, alguna cosa es cou al seu propi país, i segons el
mateix grau de cocció o espècies amb què es condimenta, en poden resultar
diferents sabors i digestions.
El carrer diu que en el mateix país de grans avenços en infraestructures, que
contradiuen els grans dèficits en els sistemes bàsics educatius i de salut
(classificat en el número 130 segons l’Índex de Desenvolupament Humà del PNUD),
al mateix temps que alguns presos polítics o periodistes crítics, com pot ser
el popular Rachid Niny, acaben sortint (esperem!) de les masmorres, altres
corruptes i traficants no entren mai en elles.
Hogra i harraga ja n’hi ha hagut prou. Fins
on arribarà el Marroc?