L’objectiu d’aquest cicle de conferències és proporcionar a la ciutadania informació i elements de debat per crear opinió de cara a les eleccions al Parlament Europeu que se celebraran a tots els estats membres de la Unió Europea (UE) entre el 22 i el 25 de maig de 2014. Serà la vuitena elecció al Parlament Europeu des de l’any 1979, quan van tenir lloc les primeres eleccions directes.
Tenim el futur d’Europa a les nostres mans? Per què aquest cop és diferent?
Durant les tres sessions que s’han programat
s’intentarà explicar què ens estem jugant en aquestes eleccions i s’establirà un diàleg amb el públic perquè pugui donar la seva opinió de com entén aquest futur.
PROGRAMA:
Dimarts 1 d’abril, a les 19.30 h
Centre Cívic Pati Llimona / Carrer del Regomir, 3 / Districte Ciutat Vella
Europa i opinió pública, divorci o matrimoni de conveniència? A càrrec del Sr. Carles Prats. És periodista, actualment presenta el “TN migdia” a TV3.
Presenta i modera la Sra. Maite Calvo, directora de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona.
Presenta el cicle de conferències el Sr. Joaquim Llimona, director de Relacions Internacionals i Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona.
Dijous 3 d’abril, a les 19.30 h
Centre Cívic Casa Golferichs / Gran Via de les Corts Catalanes, 491 / Districte de l’Eixample
Què pot i què no pot fer el Parlament Europeu per als ciutadans ? A càrrec del Dr. Fernando Guirao. És catedràtic Jean Monnet d’Història “ad personam” a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Presenta i modera el Sr. Joaquim Llimona, director de Relacions Internacionals i Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona.
Dimarts 8 d’abril, a les 19.30 h
Centre Cívic Urgell / C. del Comte d’Urgell, 145 / Districte de l’Eixample
Riscos i oportunitats d’un moment crucial per A tots els europeus. A càrrec de la Sra. Cristina Gallach. És periodista i cap de Relacions Públiques del Consell de la Unió Europea.
Presenta i modera l’I. Sr. Jordi Martí, regidor de Presidència i Territori de l’Ajuntament de Barcelona, que clourà el cicle de conferències.
MAX VIVES-FIERRO, Director de la Fundació Catalunya Europa
Una efectiva política de defensa comuna permetria a la UE dedicar més recursos al benestar dels ciutadans.
Els efectes devastadors de la guerra han estat molt presents en els darrers temps, i en alguns casos en realitats ben properes a la nostra zona de confort europea. Els casos de Síria, Líbia i Mali són bons exemples d’aquest fet, i encara de més rabiosa actualitat la crisi ucraïnesa. La informació que ens arriba avui és més cruenta que mai. La ciutadania de la Unió Europea viu aquesta situació amb dolor i impotència. Bona part d’aquestes sensacions s’expliquen perquè la UE no està responent com hauria de fer-ho a reptes globals com el de la seguretat internacional.
Com diu Xavier Ferrer en el seu llibre Viure segurs a Europa. Ens cal un exèrcit comú?(Dèria Editors, 2009), l’increment de capacitat de defensa no ha d’estar directament orientat a tenir més capacitat per fer la guerra, sinó a ser més influents i, d’aquesta manera, tenir força per generar escenaris de desarmament, i poder aplicar els valors de la Unió Europea, el multilateralisme, la solució pacífica dels conflictes i la pau.
Segurament, una política de seguretat i defensa comuna, tot i la seva complexitat, podria jugar avui un paper similar al que va jugar l’euro en el seu dia, com a desllorigador en el procés d’integració europea. Per a aquells que desitgen una UE cada vegada més federal i menys intergovernamental, la política exterior és un dels reptes més ambiciosos. Ja es va intentar l’any 1949, després de la segona guerra mundial, quan es va presentar el pla Pleven, que dibuixava les línies estratègiques per intentar crear un exèrcit europeu sota un comandament comú. En aquell moment, els sis països que conformaven la Unió van acabar signant el tractat constitutiu de la Comunitat Europea de Defensa. Es tractava d’un projecte ambiciós que requeria cedir sobirania en un aspecte tan important per als estats com és la seguretat i defensa. Aquest projecte va fracassar, i els europeus mai més hem pogut posar-nos d’acord en aquesta qüestió.
Avui tenim el Tractat de la Unió Europea, vigent i amb una pila d’articles on es fixen les claus per desenvolupar una política de defensa comuna de la Unió. Són el Consell i la Comissió els que tenen el deure d’impulsar-la.
En concret, el títol cinquè del Tractat de la Unió Europea li dedica 25 articles, i cinc d’aquests articles fixen explícitament les directrius per a la política comuna de seguretat i defensa. A més a més, tant el Tractat de la Unió Europea com el Tractat de Funcionament de la Unió Europea estan plens de referències al tema.
De moment, però, aquest impuls normatiu no s’ha fet tangible ni visible entre els ciutadans, que percebem que els estats membres continuen prioritzant les actuacions unilaterals contra el que van signar en el moment d’aprovar el tractat. L’ambigüitat de la postura alemanya en la gestió del conflicte a Ucraïna és un bon exemple d’aquesta realitat. És cert que políticament i jurídicament s’ha avançat força, però molts pensem que necessitem més unitat, menys duplicitats de despesa pública i més ambició federalitzant.
L’estudi premiat en el marc del premi Catalunya Europa Segle 21, atorgat per la Fundació Catalunya Europa, tracta aquesta qüestió. A Europe and the Petersberg Task: Nation State Behavior through the prisma of Strategic Culture l’autor, Florian Lang , mostra empíricament –a partir de l’actuació de França, Alemanya i el Regne Unit en les crisis de Líbia i Mali– com els darrers moviments militars realitzats des dels estats membres de la UE estan molt lluny de complir amb el que preveu el tractat.
Aquest fet s’agreuja per les ingents despeses que la defensa i la seguretat suposen als estats membres de la UE, en detriment de la inversió en altres polítiques que millorarien, sens dubte, el nivell de benestar de molts ciutadans europeus. Només cal recordar que alguns països europeus es dediquen a vendre armes a tort i a dret, fins i tot a països de la Unió que tenen els comptes en vermell i que estan ofegats pel deute. El cas de Grècia és ben conegut i denunciat a la mateixa seu del Parlament Europeu.
¿Quan canviaran aquestes polítiques i actituds? ¿Perquè no s’aprofitaran les eleccions al Parlament Europeu per debatre aquestes qüestions? Segurament perquè hi ha massa interessos creats i inèrcies molt difícils de revertir. Malauradament, hi ha poc espai polític per a les reformes, tot i que alguns partits ho prometen en els seus programes. Tot i això, no hem de deixar de reivindicar la necessitat de transitar del discurs normatiu a la coherència en l’acció si volem que Europa continuï jugant un paper decisiu com a actor global.
Enllaç: Publicat a EL PERIODICO (5 març 2014)
http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetSharedNews.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=05/03/2014&idioma=1&doc_id=025035ea-abba-4022-81c2-7d32f6262704&index=no
Barcelona, Grenoble i Groningen, finalistes del premi «Capital Europea de la Innovació»
febrer 25, 2014
Barcelona (Espanya), Grenoble (França) i Groningen (Països Baixos) són les tres finalistes del primer premi a la Capital Europea de la Innovació o iCapital (IP/13/808). El nom de la ciutat guanyadora del premi de 500 000 euros es donarà a conèixer a la cerimònia de clausura de la Convenció sobre Innovació 2014, principal esdeveniment de la innovació a Europa, que tindrà lloc a Brussel·les els dies 10 i 11 de març.
«Vull donar les gràcies a totes les ciutats que han participat en el concurs iCapital. L’excel·lent qualitat de les propostes són una bona prova dels esforços esmerçats a nivell local per fomentar la innovació a Europa. Estic convençuda que aquestes mesures contribuiran a fomentar el creixement i a crear llocs de treball a la UE», ha declarat la Comissària de Recerca, Innovació i Ciència, Máire Geoghegan-Quinn.
Les tres finalistes han estat seleccionades a partir d’una llista de sis ciutats candidates (IP/14/67) elaborada per un grup d’experts independents sobre la base de les principals iniciatives ja adoptades i de les polítiques aplicades per crear el millor «ecosistema per a la innovació». Barcelona s’ha distingit per «la introducció de les noves tecnologies per apropar la ciutat als ciutadans», Grenoble per les «inversions en projectes que han permès realitzar avenços científics i tecnològics mitjançant la detecció de sinergies locals» i Groningen per «la utilització de nous conceptes, eines i processos per crear un ecosistema energètic intel·ligent centrat en l’usuari».
Rerefons
La innovació és essencial per al creixement econòmic i per a la competitivitat de les empreses i constitueix una part imprescindible de l’Estratègia Europa 2020 de la UE. Avui dia, dos terços de la població de la UE viu en zones urbanes i suburbanes i, per tant, les ciutats tenen un paper fonamental a l’hora de fer que Europa pugui continuar avançant.
Més informació
http://ec.europa.eu/research/innovation-union/index_en.cfm